ELS VENTS I EL ORIGEN DEL SEU NOM

Rosa dels vents

Com s’ha pogut comprovar, els vents es diferencien segona la direcció de la que bufen i per denominar-los, o bé es parla del sector geogràfic concret d’on ve, o bé se li dóna un nom propi.

Per representar els noms dels vents i el lloc d’on venen, es fa servir la Rosa dels vents. En les cartes de navegació, on també es coneix com a rosa nàutica, es representa per 32 rombes units per un extrem i l’altre assenyalant el rumb sobre el cercle de l’horitzó. Sobre aquest se situa la flor de Lis amb què s’acostuma a representar el nord.

Els noms actuals

La major part dels noms de la rosa dels vents tenen origen romà.

Tramuntana (N): Procedeix del llatí transmontanum que vol dir “d’enllà de les muntanyes” o de “l’altra banda de les muntanyes”. Quan els romans veien que el vent venia del nord deien que aquell vent aplegava a Roma des de més enllà de les muntanyes que hi ha al nord d’Itàlia, és a dir, transmontanum dels Alps.

Mestral (NO): En la península itàlica el vent que bufa amb més freqüència és el del nord-oest, oest, per aquest motiu l’anomenaven magistrale, que vol dir “mestre”, “principal”. D’aquest mot llatí en la península ibèrica al passar el temps se’n va derivar la paraula mestral.

Gregal (NE): Els romans es referien al vent que venia de la direcció nord-est com el provinent de Grècia, és a dir, graegale, que vol dir “referent als grecs”.

Llevant (E): La paraula llatina de la qual deriva és de levante, que vol dir “aquell que s’alça” fent-hi referència al sol, és a dir, per on surt el sol.

Xaloc (SE): Aquest nom no ve del llatí sinó de l’àrab, ve de la paraula shalúq, que vol dir suau o fluix.

Migjorn (S): El seu nom prové dels termes mig i jorn (giorno en italià) en al·lusió al pas del sol per la meitat del seu curs, per tant, quan el sol està al sud.

Garbí o Llebeig (SO): La paraula Llebeig deriva de la veu llatina libs que vol dir “de Líbia”, perquè és d’allí des d’on bufa el vent. El mot garbí ve de la paraula àrab Tarabulus al-Garb que és com es diu Trípoli en àrab.

Ponent (O): Prové de la paraula llatina ponente, que vol dir “que es pon”, allà on es pon el sol. És a dir, que el ponent és aquell vent que bufa des d’allí on es pon el sol.

SEGURETAT AL MAR

PARTS D'UNA EMBARCACIÓ DE VELA

Parts del casc

En qualsevol embarcació, el casc n’és la part més important, el got que està en contacte amb l’aigua i que, alhora, conté tots els altres elements que formen el vaixell. Les parts més importants del casc són:

Proa: part davantera del casc. És més estreta que la del darrere i acaba en punta, per tal de trencar l’aigua i facilitar la navegació.

Popa: part del darrere del vaixell. A la popa se solen instal·lar el timó i, en el cas de vaixells de motor, les hèlixs que propulsen el vaixell.

Estribord: situats a la popa i mirant cap a la proa, part dreta de l’embarcació.

Babord: costat contrari a estribord, part esquerra de l’embarcació, mirant des de la popa cap a la proa.

Amures: cadascuna de les dues parts en què es divideix la proa de forma longitudinal, de manera que tenim amura de babord i amura d’estribord..

Costat: també anomenat través, els costats resulten de dividir el casc en dos mitjançant una línia longitudinal imaginària. Hi ha un costat de babord i un altre d’estribord.

Aletes: estretor de l’embarcació que comença abans d’arribar a la proa. Cada nau en té dues, una d’estribord i una altra de babord. Coberta: part superior transitable del casc.

Línia de crugia: línia imaginària que divideix el casC de l’embarcació en dues parts de manera longitudinal.

Des de l’aigua

Si tenim en compte el medi natural de l’embarcació, l’aigua, podem dividir la nau a:

Obra morta: correspon a la part de l embarcació que queda fora de l aigua.

Obra viva: s’anomena així la part del casc d’un vaixell que roman sota l’aigua.

Línia de flotació: línia a què arriba el nivell de l’aigua i que constitueix la divisió entre obra morta i obra viva.

Segons el vent

El vent és una de les forces més importants durant la navegació, especialment en el cas de vaixells de vela. En funció de la direcció en què bufa el vent, podem distingir entre:

Barlovent: costat de l’embarcació que rep la força del vent.

Sotavent: banda del vaixell per la qual el vent s’allunya.

 

 

PARTS DE LES VELES

A més de les parts comunes a totes les embarcacions, per la seva pròpia fesomia els velers poden dividir-se en certes parts específiques:

Driza: es coneix així al capdavant que s’utilitza per hissar les veles del vaixell.

Puny de drissa: o puny de pena, és l’extrem superior duna vela i s’utilitza per afirmar la drissa.

Puny d’amura: en una vela triangular és el vèrtex inferior més proper a les amures del vaixell. En el cas de la vela major, es fixa a la part baixa del pal.

Puny d’escota: és el vèrtex de la vela contrari al puny d’amura, el més proper a la popa. El puny d’escota de la vela major es fixa a la botavara.

Gràtil: part de la vela que discorre en paral·lel al pal, des del puny de drissa fins al puny d’amura.

Pujamen: part inferior de la vela, des del puny d’escota fins al puny d’amura.

Baluma: part de la vela que discorre entre el puny d’escota i el puny de drissa. Pel que fa al trimat de les veles, la baluma és la part més important.

Penell: fletxa situada a la part superior del pal que serveix per indicar la direcció del vent.

Màstil: peça vertical a què se subjecten les veles de l’embarcació i que transmet la força del vent al casc, a través d’elles. Habitualment està fabricat amb alumini o carboni.

Botavara: peça que s’utilitza per donar forma a la vela més gran de l’embarcació. S’enganxa al pal de forma perpendicular a ell.

Contra: s’utilitza per controlar la pujada de la botavara en rumbs oberts, col·locada entre aquesta i el pal, de manera que augmenta l’eficiència de la vela major.

Jarcia ferma: conjunt de cables i varetes mitjançant els quals se subjecten els pals, formada per stay de proa, obencs i black stay.

Stay de proa: part de la jarcia ferma encarregada de subjectar el pal proa-popa.

Foc o gènova: vela de proa. Es coneix com a floc si és petita i es queda per davant del pal, mentre que s’anomena gènova si és d’una mida superior i hi ha sobrellapament, és a dir, es queda darrere del pal.

Escotes de floc/gènova: caps utilitzats per regular la tensió de la vela, així com la direcció i obertura de la mateixa.

Espelma major: vela posterior de l embarcació. En cas que només hi hagi un pal s’enganxa a la botavara i al pal.

Escota de gran: igual que les escotes de floc i gènova, serveixen per regular la tensió i obertura de la vela, encara que en aquest cas es fa ferma a la botavara.

Orza: extensió de la quilla, llarga i pesada, que serveix per dotar el vaixell de més estabilitat, reduint l’abatiment.

Timó: peça articulada que serveix per al govern de l’embarcació.

Canya: palanca que, unida al timó, es fa servir per millorar la maniobrabilitat del vaixell.